Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

¿a ulls veients?

És cert que és una locució recollida a tots els diccs. de consulta habitual (DCVB, Fabra, DIEC2, GDLC), però sempre l'he vist com d'ús estrictament literari, sense vida en la parla natural, i de forma sospitosament anàloga al cast. a ojos vistas. El Balbastre recull una forma encara més sospitosa (a ulls vistents).

No n'he trobat cap ocurrència anterior a mitjans del segle XX. Al CTILC només n'hi ha quatre cites (la més antiga, del 1965, en el moment de la insegura represa de l'edició en català).

Al Google general (cerca en català) només hi ha 52 ocurrències, una xifra molt baixa que trobo significativa.

El Rodamots l'inclou sense comentaris, amb la cita d'en Joan Fuster que ja apareix al CTILC i una d'en Jesús Moncada.

Al DECat en Coromines no en diu res, com si per a ell la locució no existís.

fruits secs

'avellanes, ametlles, panses, anous, etc., crues o torrades'. És com ho he dit i ho he sentit dir habitualment des de sempre, no fruita seca.

El DIEC recull l'exemple fruites seques s.v. fruita, i defineix tant ganyip com postres de músic dient que són un aliment compost de "fruita seca".

Etimològicament, i també tradicionalment en català, fruit té un sentit individual i fruita un sentit col·lectiu, fins al punt que la forma tradicional d'anomenar una taronja, una poma, etc. per menjar com a postres és "una peça de fruita", de manera que el plural "fruits" és perfectament defensable en tots els casos.

Amb això n'hi hauria d'haver prou perquè no es pogués dictaminar que fruita seca és correcte i fruits secs no. Tots dos són termes idiomàtics, i per tant no se n'ha de preterir cap dels dos.

Al DDLC "fruits secs" apareix en cita d'en J.V. Foix, i al CTILC n'apareixen infinitat d'ocurrències, moltes de llibres d'agricultura i d'alimentació, almenys des dels anys trenta del segle XX.

La fitxa de l'Optimot (fruits secs, fruites seques o fruita seca?) és, com moltes, purament impositiva i completament mancada d'arguments.

Més referències:
-Al blog Articles sobre llengua catalana, amb més reflexions que la fitxa de l'Optimot però remetent-se a la pontificació del Termcat (que les fa de l'alçada d'un campanar):Més coses sobre fruits secs, fruites seques i fruita seca
-Al blog Silencis del DIEC: "fruit sec m. [generalment en plural] Fruit comestible sense polpa, que té closca i no conté gaire aigua, com ara les ametlles, avellanes, nous o pinyons. (DSFF en part) Sempre que vaig d’excursió agafo quatre fruits secs." [DSFF: Dicc. sinòn. i frases fetes de la Teresa Espinal]

La forma fruits secs la fa servir normalment el diari Ara, que té l'Albert Pla Nualart com a lingüista.

En definitiva, crec (i l'etimologia i l'ús ho avalen) que fruits secs és correcte, i per tant normatiu, com a antònim tant de 'fruita fresca' com de 'fruits carnosos'. Darrere aquesta volguda distinció (fruita seca
fruita fresca i fruits secs fruits carnosos) sembla haver-hi la característica obsessió per allunyar-se sistemàticament del castellà, aquesta vegada sense motiu clar.

viking, vikinga

Encertadament incorporat al DIEC2. Encara accentuada com a plana al dicc. de l'Enciclopèdia, etc., però segurament s'acabarà normalitzant a tot arreu.

La forma plana també era invariable, de manera que per anomenar una embarcació d'aquesta cultura s'havia de dir "nau víking". La dinàmica natural, però, era que per anomenar una persona del sexe femení d'aquest grup se'n digués "una vikinga", de cap manera una "víkinga" esdrúixola, o bé "nau vikinga" (que el DIEC incorpora en forma d'exemple).

tetrabric

És la forma més natural d'anomenar aquest tipus d'envàs, només admès com a bric als diccs. (¿potser perquè Tetra Brik és marca registrada?)

Admès per l'ésAdir.

grafiti

La forma més natural de dir-ho.

Abonat per l'ésAdir, amb explicació raonada: "'Pintada (de dibuixos, textos o firmes) feta generalment sobre una paret en llocs públics.' Amb aquest significat, optem per aquesta adaptació (anàloga a la del terme espagueti) a partir de l'italià plural graffiti, més habitual en el seu àmbit d'ús que la forma grafit."

El DRAE inclou totes dues formes (grafiti/grafito), amb grafiti com a entrada principal.

ultra- ≠ super-

El DIEC recull només els sentits tradicionals 'més enllà de' i 'en grau excessiu', però la probable influència de l'anglès ha fet que s'estengui el mer valor superlatiu. El DIEC mateix ja inclou, a causa d'aquest ús, algun terme amb aquest sentit, com ultralleuger.

D'aquest ús ja en parla la GCC (volum 1), p. 796, on, després d'haver-se referit a l'ús superlatiu del prefix super-, diu: "Els prefixos ultra- i extra- també poden tenir valor superlatiu quan s'adjunten a radicals adjectivals (ultracurt, ultralleuger; extrafort, extrasuau), i durant algun temps es van fer servir amb una certa profusió en el llenguatge juvenil (ultrabò, ultrasimpàtic, extrafort).14" "14 Recordem la publicació de l'article de Quim Monzó l'any 1987, Superultraautentiquíssim, que posa de manifest l'extensió de l'ús d'aquests dos prefixos durant una època."

 

Deixant de banda algun altre cas en què l'ús superlatiu d'ultra- està introduït, l'ús natural tradicional continuen sent les fórmules amb molt o moltíssim.

pluri- ≠ multi-

Només com a simple apunt. En principi, semblaria que el prefix pluri- conté un matís de 'diversitat en la unitat' absent al prefix multi-, que més aviat té un sentit de mera quantitat.

Trobo reflexions sobre aquesta diferència de matís, amb variacions i amb connotacions político-culturals, en uns quants escrits respecte al francès i al castellà.

No en sé trobar res a la GCC. No m'he mirat la GIEC.


*remodelar i derivats

Terme comodí recent molt introduït en llenguatge periodístic i tècnic (obres i construccions), que sovint és mer sinònim de termes més tradicionals com refer, renovar, fer obres de renovació o reformar, que crec que no haurien de quedar relegats.

No Fabra ni DECat, i DCVB només amb el sentit literal de 'tornar a modelar'. Sí al DIEC2. Les primeres ocurrències que consigna el CTILC són de c. 1976-1978.

Es podria considerar una mera ampliació de sentit del remodelar del DCVB, però crec més aviat que és un calc de l'anglès remodel. En tot cas, en poc temps ha envaït un camp semàntic que no tenia tradicionalment, com una espècie invasora.

agafar 'contractar'

Aquesta accepció de agafar no apareix al DCVB ni, curiosament, al DDLC. Amb aquest sentit sí que apareix al GDLC en paper a l'acc. 6 amb exs. clars, però estranyament definit "Adjuntar-se, prendre", una definició que el DIEC imita ("Adjuntar-se"). Si mirem el Fabra, veiem que a l'entrada adjuntar apareix l'ex. "Li van adjuntar dos col·laboradors", que és segurament d'on surt aquest adjuntar-se pronominal que té tot l'aire de ser inventat, i que crec que convindria substituir al dicc. normatiu per la definició que poso al títol.

Posteriorment, el GDLC ha filat més prim, i a la versió on-line hi apareix: "6 tr 1 Adjuntar-se (algú) com a company, ajudant, auxiliar, etc.; prendre. Agafar algú per guia, com a guia. 2 Contractar per a un servei; prendre. Agafar minyona, xofer, secretari."

trampós (cosa)

En expresions com "Això és trampós" o "Una decisió tramposa". Accepció no inclosa als diccs. que consulto; tampoc al DRAE. Tot i així, és d'ús força corrent.

*tapet

Tapete és evidentment un castellanisme, i la pronúncia popular de les dues es com a es ho referma, però no és sinònim de cobretaula (que és on remet l'adaptació tapet del dicc. normatiu). La definició en castellà, tant al DRAE com a l'enciclopèdia Espasa-Calpe, és "Cubierta de hule, paño u otro tejido, que para ornato o resguardo se suele poner en las mesas y otros muebles", i en català també té aquest ús, p.ex. com a protecció de respatllers i braços de butaques entapissades, tradicionalment de ganxet o de puntes.

L'adaptació tapet és un castellanisme camuflat i desafortunat que sempre em fa pensar en un tap petit i en res més. En Coromines en diu, al DECat, s.v. tapís: "Tapet en català és en realitat un castellanisme [...], com ho prova ja el fet que generalment es deia tapétẹ i la forma descastellanitzada feia i fa riure com a equívoca" (VIII, 300a17-21).

Al CTILC apareix tapete utilitzat per en Santiago Rusiñol i la Víctor Català, entre altres, aquesta també amb el diminutiu tapetet.

-Al dicc. català-castellà-llatí-francès-italià de la impremta Torner del 1839: "TAPETE. s. m. Cuberta que se posa á las taulas, còfres y altras cosas. Tapete. Tapetum mensae; aut areae operiendae. Tapis. Tappeto."
-Al dicc. Figuera (1840): "Tapéte, m. Tovâyas per tâula de escríurer, etc. "
-El dicc. Aguiló cita tapete ("castellanisme") d'un inventari de Cervera del 1789.

Si l'objecte cobreix una taula sense estar-hi enganxat sí que equival a cobretaula, mentre que el cobertor fix d'una taula de billar és un feltre. Per a altres mobles, com sofàs o butaques, es pot dir macassar, o bé funda. Els dels respatllers en concret també es poden dir reposacaps, tot i que aquest terme és més corrent en el sentit del petit coixí individual que sobresurt del respatller dels seients de cotxe.

En un registre col·loquial, de totes maneres, m'estimo més la realitat de tapete que el castellanisme dissimulat tapet.


redoble

Amb el sentit de 'repic de timbal' no apareix al DIEC2 ni al GDLC. Tampoc al Termcat. No trobo que en diguin res l'ésAdir, Silencis del DIEC ni Neolosfera; ni tampoc fonts més antigues com GEst, dicc. López del Castillo o Del català incorrecte...

Sí DCVB, DECat i DDLC amb cita d'en Joan Sales. És un dels molts termes esmentats per en Martí Freixas Cardona al seu TFG La neologia formal en la premsa escrita en català (2016), que encapçala amb un significatiu epígraf de la Montserrat Roig: "Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles."

Cites al CTILC: Antoni Careta (el dels "barbrismes"), Francesc Pelagi Briz, Pitarra, Josep Pous i Pagès, Narcís Oller, Joan Alcover, Adrià Gual, Agustí Bartra, Blai Bonet, Baltasar Porcel, Rodolf Sirera, Pau Faner, etc.

És una formació normal en català, encara que l'hagi pogut afavorir la influència del castellà.

donar llargues

Al DCVB, allargues remetent a allargos, on hi ha cita de l'Emili Vilanova. Al DIEC2, donar allargues a una cosa remetent a donar allargs a una cosa. Al DDLC, íd. respecte a la parella allargues/allargs però amb la diferència que consigna l'ús de llargues amb aquest sentit de 'dilació', amb una cita del 1974 i una de la Víctor Català del 1951.

Al DDLC, una cita del 1912, una del 1929 i una de la Maria-Antònia Oliver, entre altres.

D'ús corrent. Contracció normal, que no és forçós que sigui per influència del castellà. A Del català incorrecte... d'en Solà trobo que en Joan Bardina (c. 1907), dintre de la seva llista de "barbarismes", desaconsella dilació i aconsella en canvi la parella llargues/allargues.

allargo

Diria que és la forma espontània més popular amb el sentit de 'cable elèctric suplementari amb connectors per fer arribar el corrent més enllà d'on hi ha l'endoll de paret'. Amb aquest mateix sentit també m'és familiar allarguis d'Osona, una variant que en Coromines inclou al DECat com a terme de modistes amb el sentit de 'marge en una vora d'un vestit' o altres de semblants. Amb aquest sentit tèxtil la norma només admet allargs, però el DCVB també inclou allargos.

Al DDLC, allargo remet a allarg, però quasi totes les cites de l'entrada allarg són amb o, tant en sing. com en pl.

La Viquipèdia inclou el neutre allargador elèctric, i el Termcat allargador a seques.

El dicc. d'en López del Castillo només recull allargador, que en el seu moment havia inclòs el Gran Larousse Català i prou. El GEst no en diu res

És més que dubtós que allargo subst. sigui un calc del castellà. Pot ser una simple reducció del plural al singular, a l'estil de trasto o de misto, en què la o fa de crossa fonètica per evitar una acumulació seguida de consonants difícils de pronunciar (-sts, -rgs). També es podria tractar d'una substantivació de la primera persona del singular del verb allargar (allargo), o bé d'una contracció d'un imperatiu allarga-ho (allarg'ho). En tot cas, és un fet que el DRAE no inclou alargo com a substantiu en cap accepció.

En Josep-Lluís Carod-Rovira ja ho comentava en un article publicat a Nació Digital el 9-IV-2015: "He cercat el mot al diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i no hi apareix. Sí que, en canvi, surt al diccionari dialectal Alcover-Moll, si bé només en la forma plural: "allargos". I ho defineix com “allò que serveix per a allargar una cosa”. Ja se sap que els diccionaris, a totes les llengües del món, contenen alguns mots inexistents, vull dir que són el resultat d’algun error o un simple caprici d’algun filòleg, sense cap arrelament a la comunitat lingüística i, contràriament, deixen de figurar-hi paraules que són ben vives i usuals entre els parlants i que no sempre són, necessàriament, un barbarisme procedent d’un altre idioma. He mirat el diccionari de la Real Academia i “alargo” no hi apareix si no és com a primera persona del present d’indicatiu del verb corresponent, exactament igual que en català, però no pas com a substantiu. Per aquests verals, però, sempre hem dit “allargo” al bocí de cable elèctric que fem servir quan, en no poder arribar a l’endoll amb el cable de l’aparell que hi volem connectar, perquè fem curt, ens en cal un altre per accedir al corrent elèctric."

mutar

A l'IEC li costa tant canviar en algunes coses que encara no ha incorporat el verb mutar 'sofrir una mutació' (GDLC), 'patir una mutació' (DDLC). Cites al DDLC i al CTILC a partir del 1972.

mono 'peça de vestir'

Especialment de mecànic o de pilot de cotxe, de moto o d'avió. No és clar que hagi de ser inadmisible amb el sentit de 'granota'. No n'he seguit la història, però aquest "mono" podria ser una abreviatura com la dels reproductors musicals monofònics coneguts popularment com a mono (DIEC2).

En portuguès en diuen monopeça, tot i que és veritat que en portuguès del Brasil en diuen macacão (literalment 'mico gros'). Això abonaria que l'origen del terme fos per l'aspecte que adquireix la persona vestida amb aquesta peça de roba i no per les característiques de la peça com a peça única de vestir.

Sigui com sigui, és un fet que es diu molt, amb fonètica completament catalana (a diferència del terme acceptat que es refereix a l'equip musical). Al DDLC apareix (acc. 2) amb cita del 1974. Amb el sentit de 'vestit de submarinista', l'Antoni Ribera Jordà el fa servir en un relat publicat el 1954.

virtual

Al marge de la seva accepció més recent relacionada estrictament amb el món de les creacions de "realitats artificials" en l'àmbit audiovisual i informàtic, existeix el mer sentit de 'aparent' o 'figurat', que trobo a faltar al DIEC.

El GDLC sí que recull aquest sentit, ja des de l'edició en paper (acc. 1.3): "Que té alguna característica aparent (en contrast amb una de real o absoluta). Imatge virtual. Realitat virtual."

També al DRAE (acc. 3, esp. en física): "Que tiene existencia aparente y no real."

col-i-nap, colinap

No DIEC2, sí Fabra, sí DCVB.

Denominació primària de l'espècie Brassica napus subespècie rapifera, antigament Brassica oleracea var. napobrassica (que és com la defineix bé el Fabra), i denominació secundària de la col-rave (Fabra) o colrave (DIEC2), que és la col Brassica oleracea varietat gongyloides (abans caulorapa). El DCVB entra el terme només com a denominació d'aquesta última col, cosa que pot conduir a equívoc.

Blancaneus etc.


Recopilo aquí quatre dades que trobo disperses sobre la qüestió del nom de l'amiga dels set nans, que per la falta de concordança de nombre amb "blanca" adjectiu és tan poc formable en català com en castellà, però que podria ser vist com un nom propi compost (Blanca + Neus). [El nom propi Neus, en tot cas, procedent de Mare de Déu de les Neus (en plural també en cast., portuguès, anglès, francès, etc., procedent del plural llatí Maria ad Nives), no té discusió.]

El blog Eth susvelhant deth far hi dedica dues llargues entrades en què fa una detallada cronologia de les publicacions del conte en diferents llengües i dóna una justificació històrica del nom Blancaneus en català (). L'ésAdir se cenyeix a la forma normalitzada. En l'article Blanca com la neu que va publicar a La Vanguardia, en Magí Camps condemna la forma plural en català com a calc del castellà, relacionant-ho amb la tendència més gran del castellà als pluralia tantum (buenos días, nieves, funerales, etc.), i diu que el català "no és immune al contacte". El fet, però, és que els pluralia tantum també són propis del català, i no del tot infreqüents: Cabells, pantalons, faldilles (casos en què justament el cast. fa singular), noces/núpcies/bodes, estisores, etc.; i també aigües (residuals, pluvials, subterrànies, a banda de l'ús poètic) i neus, el plural que ha donat peu a aquesta entrada. Com a curiositat deixo aquí consignada l'existència d'una forma tradicional bon dies al camp i la muntanya d'Osona i altres bandes [encara viu al Collsacabra el 2017], probable romanalla del llatí bona dies (v. el que en diu en Coromines al DECat s.v. dia, esp. nota 2).

Com hem vist en el cas de l'advocació mariana, neus com a plurale tantum funciona internacionalment, i, a banda del nom propi femení, s'ha introduït en la nomenclatura biològica: lleopard de les neus, llebre de les neus. Tot i no ser una forma condemnable, aprofito per proposar els usos alternatius dels adjectius nival i blanc amb aquest sentit, a semblança dels termes perdiu blanca i perdiu nival aplicats a l'ocell Lagopus muta del nostre Pirineu i altres muntanyes.

*neutralitzar

Amb el sentit de 'avortar, frustrar, impedir', i també amb el de 'matar' en alguns casos, no està recollit al DIEC2, el GDLC ni el DDLC. Es tracta d'un calc de l'anglès, que l'utilitza com a eufemisme especialment en el segon cas, que s'ha introduït en els mitjans de comunicació sobretot amb referència a atemptats terroristes. Les accepcions ja incloses als diccionaris, però, i la força de les agències de premsa anglosaxones, faciliten molt la implantació del calc.

per cap concepte

Sinònim del normatiu en cap concepte (DIEC2). Apareix al GDLC al costat de la forma normativa, i fins i tot sembla preferible a aquesta perquè la sinonímia de concepte amb motiu permet perfectament l'ús de la preposició per.

L'opció sota cap concepte, calc de l'anglès, només està recollida pel DDLC. Tot i ser un calc no normativitzat, se'n serveix moltíssima gent, fins i tot lingüistes tan intransigents amb els calcs com en Gabriel Bibiloni: "un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte" (del seu blog, 19-II-2009)

*llistat

No acceptat amb el mer sentit de 'llista' excepte en el camp de la informàtica, tal com consigna el DIEC2. La fitxa de l'Optimot (llista o llistat?) és clara.

El sufix -at, de valor sovint col·lectiu --p.ex. veïnat i altres de més recents com professorat [Suplement Literari Costa, 1868, segons el DECat; Labèrnia amb el sentit 'conjunt de professors'] o alumnat [Alcover-Moll del 1968 segons el DECat]--, exigiria que el sentit correcte d'un hipòtetic llistat fos 'llista de llistes', però no és el sentit que se li dóna correntment.

Res al DCVB, al Fabra ni al DECat. Sí al DNV des del 2016 ("4. m. Llista, enumeració escrita de dades.").

El DDLC, en tant que diccionari descriptiu, ho recull amb el sentit de simple llista, amb una cita periodística del 1983.

Pel que fa al CTILC, totes les cites són d'aquest any o posteriors, també de publicacions periòdiques o bé de textos assagístics.

Una prova de l'arrelament profund d'aquest llistat és que l'utilitzen lingüistes i gramàtics reconeguts:
-Els pronoms personals (Júlia Todolí, 1998): "La segona interpretació emfàtica que s'atribueix als pronoms forts és la de llistat exhaustiu."
-Diccionari de sinònims de frases fetes (M. Teresa Espinal, 2004, que encapçala tots els annexos amb "Llistat" i no "Llista"): "Sigles corresponents a fonts lexicogràfiques 57 Abreviatures de categories gramaticals, relacions semàntiques i altres 58 Abreviatures de marcatge dialectal 58 Símbols 59 ANNEX 1. LLISTAT DE CONCEPTES HOMÒNIMS 61"

Pel que fa a les ocurrències a Google Llibres cercant per "un llistat", totes són també del 1984 endavant. La incorporació del terme en l'ús corrent de la llengua devia ser a partir d'aquestes dates, coincidint amb la generalització de la informàtica. Davant de l'anglès listing amb sentit informàtic es devia veure la necessitat de trobar-ne un equivalent unívoc i es va crear llistat, que poc després va incorporar el sentit de simple llista o enumeració per via popular.

La norma en condemna l'ús (encertadament, sobretot perquè és del tot innecessari), però l'ús es resisteix a la norma. És probable que el seu arrelament es degui al to "tècnic" que dóna als textos on s'utilitza. Segurament el més apropiat és tenir consciència del fet i mirar de no abusar-ne. A l'article "Tardor" (Ara, 23-IX-2016), el poeta Narcís Comadira assegura que llista s'està imposant a llistat, però jo no sóc tan optimista. I hi esmenta altres termes de pseudoespecialista que també condemna: "És la tardor! També ha començat ja la temporada de les tertúlies, a les ràdios i les televisions. Alguna cara nova, però en conjunt no hi ha sorpreses. Són els de sempre, dient el de sempre, afegint alguna pedanteria nova en el seu llenguatge. Per exemple: ara com ara la paraula comparació ha desaparegut del vocabulari. Tothom fa comparatives. Que no és cap substantiu, sinó un adjectiu. Es pot fer una llista (per sort ha gairebé desaparegut la paraula llistat!) comparativa, però una comparativa a seques, no. També per pedanteria s’ha imposat la paraula argumentari, que és un conjunt travat i articulat d’arguments. Però a les tertúlies es fa servir per designar un únic argument. Ni els poetes s’escapen d’aquesta pedanteria lèxica quan diuen que estan fent un poemari. Sempre s’havien fet llibres de poemes o reculls de poemes... Però poemaris! Una altra pedanteria actual és la utilització de la parauleta events. No poden dir esdeveniments?"

En Joan Costa Carreras en parla a l'article "Llista i llistat no són sinònims" (Llengua i Administració. Barcelona, núm. 38, març 1990, p. 3-4).

El DRAE té listado subst. incorporat com a llista (tot just des del 2014, però).

Fitxa a la pàgina web de la Fundación Guzmán Ariza: 
"listado, pero también lista  
13/3/2017
Aunque se ha admitido recientemente el uso del vocablo listado con significado equivalente a lista, conviene no abusar de su empleo para referirse a la enumeración de personas, cosas, cantidades, etc.
En los medios de comunicación dominicanos es casi universal el uso de la palabra listado en sustitución de la sencilla lista, como se aprecia en los siguientes ejemplos: «Enviaron el listado de los estudiantes», «Cuando fue a votar se molestó porque no apareció en el listado», «Los urbanos dominan listado de los temas más populares en algunos países», «Listado de ganadores de la 89 edición de los Óscar» y «Adulteraron el listado de miembros de la comisión política».
En principio, listado es el participio del verbo listar y hace la función de adjetivo que, aplicado a persona, significa ‘alistada, sentada o escrita en lista’ y, dicho de una cosa, que ‘tiene listas («Una tela listada»)’. Por su uso extendido como sinónimo de lista,  la última edición del  Diccionario de la lengua española ha agregado una tercera acepción que admite que listado pueda emplearse también con el significado de lista. No obstante, que se haya dado a listado este nuevo significado no implica que deba aniquilarse la palabra lista de nuestro vocabulario, especialmente si hemos de seguir una de las reglas de oro del buen escribir:  «Nunca uses una palabra larga si puedes usar una corta que signifique lo mismo».
De manera que, en los ejemplos citados, se habría podido escribir «Enviaron la lista de los estudiantes», «Cuando fue a votar se molestó porque no apareció en la lista», «Los urbanos dominan la lista de los temas más populares en algunos países», «Lista de ganadores de la 89 edición de los Óscar» y «Adulteraron la lista de miembros de la comisión política»."

cartutxo

DCVB: "CARTUTX (vulgarment, cartutxo)", "Fon.: kəɾtúʧu (or., men., eiv.); kaɾtúʧo (occ., val.); kəɾtúʧo (mall.)."

Cites CTILC, entre altres: Marian Vayreda, Prudenci Bertrana, Joan Sales, Josep Vallverdú (tot singulars).

En Francesc Vallverdú constata a L'escriptor català i el problema de la llengua (1968) l'ús que Sales en fa: "És molt àmplia la llista de vulgarismes --genuïns o de fa temps assimilats-- que Sales incorpora: istiu, cartutxo, decepcionar, enterro, pistonuda, cine, sunyer (per somier), palmatòria, dimontris, quadro, etc.. A remarcar que el 1956 Sales ja usava mots com fondo, -a, viudo, -a, moreno, etc., que posteriorment han passat al diccionari com a mots secundaris." [En Joan Solà ja consignava les observacions d'en Vallverdú a Del català incorrecte...]

En Coromines diu: "Cartutxo [1803, Belv., Lab. 1839], del cast. cartucho [1588], adaptació del fr. cartouche, que per la seva banda ho fou de l'it. cartoccio" (DECat, II, 599b39-42)

També al dicc. d'en Pere Antoni Figuera del 1840.

Forma no reclamada per Silencis del DIEC.

Acceptat només cartutx al DIEC2, el GDLC, etc., i fins i tot a l'ésAdir. Aquesta "o" nefanda, com diria en Coromines!

en desbandada

Variant de la locució normativa a la desbandada.

Ocurrències al Google Llibres: "Va reeixir a aplegar els pirates en desbandada" (Baltasar Porcel, 1995); "de manera que tothom, espantat, fugiria en desbandada" (Pep Coll, 1978); "perseguint carlins en desbandada" (Ferran Sánchez Agustí, 1996); "fugien en desbandada" (Francesc Grau, 1981); etc.

Al marge d'aquests quatre exemples, la formació de la locució sembla natural a partir de frases en que en + desbandada apareixen juntes però no soldades com a locució, sinó més aviat amb la preposició acompanyant algun verb que la regeix, com ara "la retirada va acabar en desbandada"; o bé a partir d'altres tipus de frases en què la variant a la desbandada és igualment inviable, com ara "Les certeses venidores han acudit a mi en desbandada indòmita".

a la tremenda

Locució no entrada als diccs. que consulto. Només la trobo al DDLC com a variant de per la tremenda (que apareix també al DCVB), sense cap citació, i al Diccionari de sinònims de frases fetes
de la M. Teresa Espinal.

Té fitxa a l'apartat de català del Banco de Neologismos del CVC (Centro Virtual Cervantes):

"a la tremenda Context: L'humor és l'altre gran aliat, el no agafar-te les coses de la vida *a la tremenda*, sinó amb relativitat i tractant de veure'n, sempre que sigui possible, el costat més positiu.
Categoría gramatical:  Locució (loc)
Tipus de neologisme:  Format per sintagmació (FSINT)
Aspectes tipogràfics:  Sense marca tipogràfica (smt)
Font:  Lambda (Lambda)
Corpus de buidatge:  Corpus escrito espontáneo (ne)"

Una possible opció, més tradicional, és a la valenta, entre altres.

de-ve-dé

En primer lloc remeto al complet article "El plural amb «s» de les sigles" d'en Jaume Salvanyà a Llengua Nacional (tercer trimestre del 2009). Aquí em limito a insistir en la proposta de normalització de les sigles més interioritzades pels parlants com a noms comuns, és a dir, les que quan les pronuncien no les veuen com a sigla sinó com a mer substantiu. La forma amb guionets sembla preferible perquè en la pronúncia es manté la tonicitat a totes tres síl·labes, mentre que el diacrític marca el caràcter agut del mot (a l'extrem contrari tindríem devede, desaconsellable perquè fora de context podria ser llegit dәvèdә).

V. oenagé, o-ena-gé

alto-el-foc (subst.)

Al costat de "alto el foc". Els guionets permetrien la pluralització alto-el-focs, que, tot i ser considerada incorrecta tant per la norma com per l'ésAdir, em sona tan o més natural que "altos el foc" (que a més a més em sembla un plural molt anòmal en català, especialment com a locució nominal sense guionets) i té un cert ús, almenys ja des del 1993.

Ocurrències (Google Llibres):
-Catalunya Cristiana (23-IX-1993): "Sarajevo: els inútils alto-el-focs. L'alto-el-foc pactat entre les diverses faccions rivals a Bòsnia i Hercegovina va entrar en vigor a les 12 del migdia d'ahir, i pocs minuts després va [...]" També en un número del 1994 de la mateixa revista
-Notícia al Vilaweb (29-V-1995):Homenatge de l'ONU a les tropes i personal d'interposició en ...
-Clifford Geertz: una apreciació www.raco.cat/index.php/revistaetnologia/article/viewFile/72558/82815, Susan DiGiacomo (experta en el tema i professora de la URV), 2006
-Notícia al 324, CCMA (17-IX-2006): L'exèrcit turc ha abatut 7 suposats militants del Partit dels Treballadors

P.S. Francès cessez-le-feu (plural cessez-les-feux), portuguès cessar-fogo (plural cessar-fogos).

degoteig (fig.)

Amb el sentit de 'nombre reduït però constant', probable calc de l'anglès trickle.

Amb aquest sentit no apareix a cap dels diccs. que consulto (DDLC + CTILC inclòs), cosa que sembla indicar que és d'incorporació recent. D'altra banda, no veig que l'ésAdir en digui res, cosa que semblaria demostrar que es veu com una fórmula d'ús natural.

En tot cas, el terme està força implantat amb aquesta accepció, que efectivament es pot veure com una ampliació de sentit natural a partir del sentit propi.

Una de les formes en què segurament apareix més és la locució nominal degoteig de morts, de la qual hi ha unes quantes ocurrències a Google Llibres, la més antiga del 1996 (https://www.google.cat/search?q=%22degoteig+de+morts%22&source=lnms&tbm=bks&biw=1320&bih=674). A Google normal n'hi ha moltíssimes més.

*varis, vàries


La interferència del cast. pot arribar a ser tan profunda i arrelada que no em sona malament “un aparcament de vàries plantes” però en canvi em sona estrany “d’unes quantes plantes”, “de diferents plantes”, “de diverses plantes”, etc., senzillament perquè habitualment no ho diem així sinó més aviat a la castellana; en aquest cas, com a opció idiomàtica només em sona natural “aparcament de pisos”, que té un cert ús.

L'ésAdir, igual que totes les altres fonts que consulto, no ho considera admisible.

La forma col·loquial del masculí plural és vàrios.

En Coromines en diu: "[...] és un mer castellanisme l'ús del pl. vàrios amb paper de pronom (igual té que sigui en aquesta forma, o sense -o, varis, que sempre serà un castellanisme), com a adjectiu anteposat al substantiu, amb el simple valor numeral de 'uns quants, alguns'; amb el qual no es troba en cat. fins a mj. S. XIX ("vàries porcions", "vàries peces"), mentre que ja consta en castellà a Cervantes (fr. plusieurs, it. parecchi, angl. several): se'n prescindeix ben fàcilment dient, en forma natural i irreprotxable, 'diverses porcions', 'unes quantes peces' etc." (DECat, IX, 49b59-50a9)