Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable

maricon

Només maricó al DCVB i al DDLC (i unes quantes cites de maricons pl. al CTILC, una de la Teresa Pàmies i una d'en Xavier Benguerel). Maricon deu haver semblat sempre un castellanisme més descarat, que traient-ne la ena quedava una mica dissimulat, però aquesta solució de compromís no és bona perquè en català idiomàtic el sufix té valor diminutiu i afectiu.

Res al dicc. compl. d'en López del Castillo, a Del català incorrecte d'en Solà, a Plantem cara també d'en Solà i ni tan sols a la llista del llibre del GEst, on només gosen proposar marica i mariconejar i es queden a mig camí. Sí que en parla en Coromines al DECat, que diu que és un "castellanisme repugnant", però tant repugnant com l'equivalent idiomàtic culer (és a dir, de repugnància moral).

És un castellanisme, innegablement, però en registres col·loquials o vulgars és difícil o impossible trobar-ne un equivalent natural i adequat.