Referències principals

Referències principals
DIEC2: Diccionari de l’IEC (2a. ed., on-line); GDLC: Gran diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana (1998/2000 i on-line); GEC: Gran Enciclopèdia Catalana (2a. ed., 1986-1989, i on-line); DCVB: Diccionari Català-Valencià-Balear de l’Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, on-line); DECat: Diccionari etimològic d’en Joan Coromines; DDLC: Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); GCC: Gramàtica del català contemporani d’en Joan Solà et al; CTILC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC (on-line); ésAdir: Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; GEst: El barco fantasma (Grup d'Estudis Catalans, Llibres de l'Índex, 1992); Termcat (on-line); Optimot (on-line)

Altres obres de consulta: Enciclopèdia Espasa-Calpe; Lleures i converses d’un filòleg d’en Joan Coromines; Gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra (7a. ed., 1933, en paper i on-line); Converses filològiques d'en Pompeu Fabra (on-line); Diccionari Fabra (Edhasa, 16a. ed., 1982); Diccionari López del Castillo (Ed. 62, 1998); Del català incorrecte al català correcte d’en Joan Solà (Ed. 62, 1977/1985); Plantem cara d'en Joan Solà (La Magrana, 2009); la secció "Un tast de català" de l'Albert Pla Nualart al diari Ara (on-line); Consultes de llenguatge d'en Josep Calveras (Publ. Oficina Romànica, 1933); Els barbarismes d'en Bernat Montsià [C. A. Jordana] (1935)

*: forma o terme que em sembla no acceptable, o que no és normatiu

de gust



Aquesta construcció de de gust amb els verbs estar, sentir-se etc. m’havia semblat sempre correcta al costat de la forma “normativa” a gust, però en general l’he fet servir sempre en traduccions (1) de manera més aviat instintiva i (2) portat una mica per una resistència a la substitució progressiva de de gust per a gust per interferència del castellà. Ara intento sistematitzar-ho una mica.
En general, semblaria clar que correspon utilitzar de gust quan té el sentit de ‘gustosament’ (com a sinònim de de bona gana, p.ex.), mentre que correspon utilitzar a gust quan té el sentit de ‘còmodament’ (com a antònim de a disgust). L’acc. ‘gustosament’ de a gust que apareix al DDLC té només valor descriptiu, igual que altres definicions que s’hi inclouen i que cito més avall.
Pel sentit que tradicionalment i respectivament s’ha donat a de gust i a a gust, és normal que el primer vagi associat a verbs d’acció i el segon a verbs d’estat; no ho he trobat explicitat a cap estudi, però és lògic. De totes maneres, hi ha uns quants verbs en què pot existir una certa ambigüitat semàntica que fa que es puguin considerar d’estat o d’acció segons el matís amb què es consideri la frase en què estan, i que per tant semblen permetre tant a gust com de gust. Frases d’exemple: “Aquí s’hi pot respirar (*de gust / a gust)” i “moure’s de gust” (en un cercle social determinat, per exemple, amb un sentit pròxim a ‘sentir-s’hi’, forma que ja trobo al Calaix de sastre del baró de Maldà, però al Google n’hi ha molts altres exs.). Tal com ho veig, en tots dos casos (potser més en el segon) la frase es pot interpretar tant amb el sentit ‘de bona gana’ com en el sentit de ‘a gust ≠ a disgust’, i per tant crec que la forma de gust no es pot considerar incorrecta; també ho abonaria un “descansar de gust” d’un diccionari, que poso més avall. A partir d’aquí, trobo que l’extrapolació a fer-la servir amb estar, sentir-se, viure i altres verbs d’estat és només un petit pas...
D’altra banda, veig que a disgust té tant el sentit “d’acció” com el “d’estat” (“estar a disgust en un lloc” ‘no estar-hi a gust, *no estar-hi de gust’). Al DDLC apareix definit (1) com ‘a desgrat’ amb l’ex. casar-se a disgust (≠ ‘de bona gana, de gust, de bon grat’) i (2) ‘amb disgust’ (susceptible de ser utilizat amb estar).
Entre una cosa i una altra, com que no he trobat cap normativa estricta que fixi l’estat de la qüestió, voto per mantenir fins i tot els de gust que segons les convencions correspondrien a a gust. Deixo de banda, evidentment, la locució a gust de ‘al gust de’ (“No plou mai a gust de tothom”).
Referències de diccionaris, estudis i corpus
-A Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui, vol. 1 (1994), en Ruaix diu que troba que al DCC es distingeix entre de gust amb el sentit del cast. ‘con gusto’ i a gust amb el sentit del cast. ‘bien’, però dubta de la genuïnitat de a gust fins i tot en aquest cas. Reconeix, això sí, la validesa de l’expressió a gust de (és a dir, amb el sentit de ‘grat’)
-Una cosa semblant s’opina a Parlar el català no és gens difícil (Oriol de Bolòs et al., Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005), en què es considera normal l’ús de de gust a frases com estar de gust en un lloc (juntament amb la forma comunament acceptada)
-Res de definitiu al DIEC2 ni al Fabra s.v. gust (tant a l’un com l’altre, només els exs. Que vagi de gust i Riure de gust). L’entrada del GDLC té més suc: “[...] 2 fig Plaer amb què hom fa alguna cosa o que hom troba en alguna cosa. Quan riu, riu de gust. Estudia amb gust. Trobar-se a gust en un indret. Feu-ho al vostre gust.
-Al DIEC2, gustosament apareix definit com ‘Amb gust, de gust’, i a descansar hi ha l’ex. Bona nit i descansar de gust (que veig molt pròxim a estar etc.)
-Pel que fa a altres diccs. d’ús habitual, al bilingüe cast.-cat. (tot i que no el considero gens de referència) hi trobo: “62 estar bé (de gust) estar bien.
-Entrada de del DDLC: “7a. [V1 PREP N2/ADJ2/ADV2] Introdueix certs complements de verbs que denoten una circumstància de mode. Ho dius de broma... [Vinyes (1933): T, p. 44]i[...] no el tinc a mà i en parlo de memòria. [Hurtado (1947): 00, p. 147]i[...] s'ha quedat de pedra, pàl·lid [...]. [Vallespinosa (1963) [T]: T, p. 26]i[...] el sol pica de valent. [Espinàs (1957): N, p. 222]i[...] es mira de tort i de través [...]. [Bertrana (1921): T, p. 8]i[...] vèiem de lluny els avellaners [...]. [Pla (1951): N, p. 75]i[...] no em toqueu la mà, senyoreta. Me l'hauria de rentar de primer. [Capdevila (1934) [T]: T, p. 19]i.
-Al CTILC (buido només les primeres 10 pàgines de les 450 que té gust):
-a gust: “trobar-se a gust” Amadeu Hurtado, Rovira i Virgili; “aguantar a gust”, “respirar a gust” Alfred Sendín; “donar [una filla en matrimoni] a gust” Jordi Elias; “sentir a gust” Ramon Vinyes; “anar-se’n a gust” Josep M. Carandell
-de gust: “treballar de gust” Rovira i Virgili; “llegir de gust” Joan Sales; “xarrupar de gust “Josep Yxart; “abraçar de gust” Antoni Ferrer i Codina; “començar de gust” Conrad Roure; “pegar de gust” Joan Armengol; “venir de gust” Avel·lí Artís Gener
-amb gust: “fer amb gust” Caterina Albert; “anar amb gust (a un lloc)” Josep Carner; “cercar amb gust” Ramon Picó i Campamar; “morir amb gust” Fèlix Socias; “rebre amb  gust” Ramon M. de Bolós.
No he apuntat dates, però mirant-ho per sobre m’ha semblat que amb gust domina més en textos antics, que fins als anys 40 del segle vint hi ha la distinció comentada (a gust ‘còmodament’ amb verb d’estat / de gust ‘gustosament’ amb verb d’acció), i que a partir d’aquesta data (Elias, Vinyes, Carandell) a gust ocupa més l’àmbit tradicional de de gust.

(Més. Definició de de bona gana i al DIEC2: "loc. adv. Amb molt gust, volenterosament." Constato de passada, comparant amb gust amb les locucions amb a o amb de, que aquestes dues no permeten afegir-hi l'intensiu molt.)